Evolució pokèmon

Després d'un bon temps sense actualitzar per fi torno, aquest cop l'entrada està dedicada a pokèmon, un dels grans fenòmens del consumisme durant els últims 10 anys. En concret em centraré en l'evolució, un dels conceptes més importants d'aquesta sèrie.

Tal i com vaig dir a una altra entrada, és impossible que un objecte canvii la seva massa de manera sobtada, per tant, aquestes evolucions són, a priori, impossibles. Tot i així he trobat una explicació relativament raonable a un cas concret, l'evolució de Onix a Steelix.

Segons la wikidex, Steelix és un pokèmon format per diamant, en aquest cas, l'única cosa que podria explicar el seu "ínfim" pes seria pensar que està buit per dins, d'igual manera que la seva preevolució, Onix. La wikidex també ens explica que Onix va absorvint minerals sota terra i que l'evolució de Onix a Steelix es dóna a causa de la compactació dels materials que formen a Onix; seguint aquest raonament si Steelix és de diamant l'Onix hauria d'estar compost per carboni amorf. Curiosament, si dividim la densitat de Steelix amb la densitat d'Onix el resultat és de 1,82, molt similar al resultat de dividir la densitat del diamant per la del carboni amorf (1,81).

Fent càlculs, tenint en compte la mida (Onix=8,8m, Steelix=9,2m) i el pes (Onix=210kg, Seelix=400kg) d'aquest dos pokèmon i la densitat del carboni amorf (1,95 g/cm^3) i del diamant (3,52 g/cm^3), he trobat que la capa de carboni amorf d'Onix té un gruix d'uns 4 mm, més o menys i gual que la capa de diamant de Steelix (recordem que estan buit per dins). Com he explicat abans, l'Onix va acoplant minerals a la seva estructura, d'aquesta manera, amb el temps, podria aconseguir arribar als 400 kg de Steelix, mantenint la seva longitud de 8,8 metres, arribats a aquest punt la capa de carboni amorf que recobriria a Onix seria de 7,4 mm. Si aquest carboni és compactés fins arribar a un gruix d'uns 4 mm és convertiria en diamant, formant un preciòs Steelix amb els seus 9,2 metres (imaginem que a més de compactar-se també s'estira 40 cm).

Bé, fins aquí la primera entrada del blog dedicada a pokèmon, espero que les explicacions hagin quedat clares, ja que aquesta és la única evolució de tot el món pokèmon que segurament us explicarà algú (per sort vostra), bueno, pues fins aquí arribo, cambio i corto.

La gravetat segons Dragon Ball

Com ja hem vist molts cops en els còmics i la televisió solen haver-hi fenòmens científics dignes d'estudi, per desgràcia no hi ha gaire gent disposada a fer aquesta anàlisi, així que em toca a mi (que ni tan sols sóc estudiant de física) fer la feina bruta, molt bonic, sí senyor...

Això sí, en aquesta entrada no només estudiaré la física aplicada a aquesta sèrie, sinó que a més em centraré únicament en els fenòmens gravitatoris.

El planeta Kaito: en aquest petit planeta hi ha una gravetat 10 cops superior a la de la Terra, normal que quan en Goku hi arriba per primer cop gairebé no pugui caminar. Però tot seguit, veurem que caminar hauria estat el menor dels seus problemes. He comptat que el planeta Kaito té un radi d'uns 21 metres, amb aquest radi hauria de tenir una massa de 6500 bilions de kilos per a poder originar una atracció gravitatòria 10 cops més gran que la de la Terra. Potser aquesta dada sembla poc important, però què passa si us dic que aleshores el planeta Kaito tindria una densitat de 1,67·10^8 g/cm3? A l'univers, els únics cossos amb densitats semblants són les nanes blanques, estrelles que han quedat sense "combustible" i es van reduïnt en tamany i condensant-se. El cas és que a la superfície de les nanes blanques la temperatura no baixa d'uns 10.000 graus, cosa que sembla estranya ja que mai he vist suar al rei Kaito.

Un món sense lluna: el primer cop que els nostres herois s'enfrenten a en Vegeta veuen que aquest pot obtenir cert poder provinent de la lluna, així que decideixen destruïr-la (la cosa més normal del món), després d'anihilar el satèl·lit sembla que no passi res, el problema és que SÍ que passaria, i en passaria una de molt grossa. I és que el sistema solar està en un equilibri molt delicat, una petita variació en algun dels seus elements i es trencaria l'equilibri gravitatori, la destrucció de la lluna afectaria l'òrbita de la terra i aquesta, la de la resta de planetes, fet que segurament acabaria amb l'existencia de tot el sistema solar, així que, siusplau, la lluna no la toquem massa.

Un vell conegut: tot i que ja ho vaig posar en una altra entrada no puc deixar de remarcar que el fet que en cada combat els lluitadors passin hores mirant-se també és un efecte de les lleis gravitatòries. Segons la teoria de la Relativitat els cossos deformen l'espai-temps de manera proporcional a la seva massa, tenint en compte la fórmula E=m·c^2 podem intuir que la massa d'un superguerrer de Dragon Ball és enorme, ja que té energia suficient per destruir planetes com si res; d'aquesta manera els nostres lluitadors crearien una gran deformació a l'espai-temps fent que el que passa dins la zona de la seva influència gravitatòria es percebi per un observador exterior d'una manera molt més lenta.
I aquí acaba el post d'aquesta setmana, sóc conscient que per parlar de Dragon Ball algú em criticarà o titllarà d'heretge però, què hi farem? Per últim agrair a alguns amics certes idees, ah, i com us dic sempre...

Superherois atòmics

Aquest cop, a petició d'un amic meu, parlaré dels superherois, almenys de la part que pugui analitzar una mica. I és que més d'un cop aquests musculosos homes ens han sorprès amb extravagàncies o incongruències que han cridat la nostra atenció. Comencem sense més dilació.

Hulk: la veritable identitat de "la massa" és la del doctor Bruce Banner, un eminent físic nuclear que treballava en la bomba gamma. Però un dia, el nostre amic va tenir la mala sort de ser víctima d'una explosió d'aquesta bomba, i això el va convertir en Hulk. El primer error el trobem recorrent a la dosimetria, la ciència que estudia l'absorció de radioactivitat en organismes vius. En concret, per un humà, la dosi mortal és de 10 Sv (1Sv=1J/1Kg) en el 100% dels casos. Aleshores, com expliquem que Bruce Banner sobrevisqués a l'explosió? Senzillament, no hi ha explicació aparent.

Però encara hi ha una altra incògnita interessant respecte al "colós verd". En la seva forma de Bruce Banner té una massa de 60kg, mentre que quan es transforma en Hulk passa a pesar 450kg, com pot ser? A l'escola sempre m'han explicat que la matèria no es crea ni es destrueix. És cert que la massa es pot transformar en energia i viceversa, però quan el nostre amic verd passés de ser Hulk a un vulgar humà alliberaria uns 108.000 milions de Joules creant una explosió que ho destruiria tot a kilòmetres a la rodona.

Dr. Manhattan: l'origen d'aquest personatge és molt semblant a l'anterior: Jon Osterman és un físic que treballa en experiments relacionats amb el "camp intrínsec" (un camp fictici). Un dia que semblava com qualsevol altre, el pobre doctor queda tancat dins la màquina que desfà els camps intrínsecs (segurament una barreja de força electromagnètica i forces nuclears) i queda reduit a no-res, no en queda ni un àtom del pobre vailet. Tot i això, un temps després el dr. Osterman resucita sota la forma d'un personatge blau a qui els medis informatius bategen com a Dr. Manhattan, un "ésser" capaç de manipular la matèria a nivell atòmic. Doncs aquí el tema no pot estar més clar, és absolutament impossible que tots els quarks i electrons (ni tan sols àtoms!) que havien format part de Jonathan Osterman s'uneixin de nou, i molt menys que s'uneixin creant a un individu amb la personalitat del doctor, però amb aspecte diferent. Com no podia ser d'altra manera el Dr. Manhattan és un gran personatge per analitzar fenòmens físics, ja que pot teletransportar-se i veure el passat i el futur.

La seva capacitat de teletransportació no és molt difícil d'explicar, encara que poca gent ho sàpiga, ja és possible teletransportar àtoms individuals gràcies a l'entrellaçament quàntic, tenint en compte que el doctor pot manipular la matèria a nivell atòmic no sembla una cosa gaire inversemblant. D'una manera semblant també es pot trobar una explicació a la seva capacitat per "veure a través del temps", doncs per algú amb les seves capacitats no deu ser difícil captar els neutrins, unes partícules subatòmiques que es sospita que poden viatjar endavant i enrere en el temps.

Fins i tot i ha una explicació al fet que emeti aquesta llum blava. La resposta és l'anomenada radiació Cherenkov, la radiació de color blau típica dels reactors nuclears, que es produeix quan un electró (o una partícula amb càrrega elèctrica) es desplaça a través d'un medi a una velocitat superior a la de la llum (en aquell medi), no donaré més detalls perquè és un procés força complicat i cal tenir coneixements d'electromagnetisme.

Per cert, no us sembla que ser físic no és gaire bon negoci? A un li explota una bomba atòmica a la cara i a l'altre el desintegren! Bé, amb això m'acomiado per avui, sóc conscient que l'entrada d'avui és una mica complicada però es fa el que es pot...

Errors en ficció clàssica

A l'entrada d'avui s'intentarà trobar errors en alguns dels elements de ficció més arrelats i estimats per la societat, així que he de fer una advertència: aquest post pot ferir la sensibilitat dels amants de la ciència-ficció o de la ficció més clàssica (elfos, dracs i frikades semblants).

Les ales d'un drac: generalment els dracs són representats com uns rèptils alats, d'uns 15 o 20 metres de longitud, són capaços de llançar foc pels queixals i, fins i tot, de volar, tot i que això últim no està tant clar. Un drac d'uns 15 metres pesaria unes 10 tones (aproximadament), aleshores quan vola la seva força de sustentació hauria de ser igual al seu pes, però perque això fos possible les seves ales haurien de tenir una mida determinadada. Què quina mida seria? Doncs després de calcular-la he trobat que cada ala faria uns 13.783 metres quadrats. Ja que el tema era ficció clàssica també he pensat en unes criatures encara més clàssiques que els dracs, els àngels. Utilitzant el mateix mètode d'abans he descobert que per que un àngel pugués volar necessitaria unes ales de 11 metres quadrats, Déu n'hi dor.

Làsers a Star Wars: el cas és que un dispar láser mai es veuria a l'espai, ara ho explico. La llum viatja per l'espai fins xocar amb algún cos. Quan la llum es troba amb algun cos material es reflecteix, i això és el que nosaltres veiem: el cos absorveix llum de totes les longituds d'ona possible exepte d'una, aquesta llum que no absorveix és reflectida i nosaltres la captem i la interpretem com el color. Hem de saber que el láser és un feix de llum amb una bona quantitat d'energia, si aquesta llum no troba un medi material on reflectir-se no la veurem i com a l'espai hi ha el buit absolut, pues aquí ho tenim, mai podríem veure el feix de llum. Això per no parlar del tema que la llum viatja a 300.000.000 metres per segon i ens seria impossible veure le moviment del raig luminós.

El sabre làser: em sap greu ficar-me amb el sabre làser, la millor arma de la galàxia i part de l'extranger, però tranquils, més que un error científic és un error de nomenclatura. Potser algun cop us heu preguntat com s'ho fan per crear un feix de llum d'una longitud determinada, teòricament no es pot delimitar una secció de llum. Doncs el tema és que no és un sabre làser, és un sabre de plasma. El fonament científic és elevar la temperatura d'un gas per sobre dels 30.000 Cº, fins al punt que els electrons es dissocien i es torna plasma, després és concentra l'energia cinètica del gas en un punt i s'aconsegueix una cosa semblant al sabre làser, senzillament apostoflant.

Ufff, fins aquí el post d'avui, tal i com diria Michael Robinson a las noticias de Giñol: "hasta aquí pescao vendido, no se olviden de reír y etcétera etcétera para todos". Un moment, hi ha un altre personatge il·lustre que vol acomiadar-se...

Sobre Déus i homes: l'apocalipsi

Fa poc, a la universitat, un professor ens va explicar una llegenda de caire religiós força interessant, no van passar més de dos segons fins que li vaig dir al company del meu costat que aquesta història havia d'anar al blog. Donada l'avinentesa aprofitaré aquesta setmana i potser la següent per parlar de religions, mites i tota la pesca.

En religió més d'un cop haurem sentit parlar de l'apocalipsi, de la fi del món, sobretot últimament amb el que es comenta del 2012, dels maies, etc... Ara i aquí intentarem descobrir quin pot ser el final de la humanitat, comencem.

La llegenda de les torres de Hanoi: aquesta història explica que quan Déu va crear el món va crear també tres torres de diamant, una d'elles tenia 64 discs d'or. Déu també va crear un monestir (amb monjos inclosos) i va dir a aquells monjos que havien de moure tots els discs d'una torre a l'altre, quan haguèssin acabat també s'acabaria el món. Però hi havia unes normes, els discs estaven ordenats per ordre de mida i mai es pot posar un disc a sobre d'un altre de més petit. El cas és que si els monjos mai s'equivoquen i comptant que fan cada moviment en un segon l'apocalipsi tindrà lloc d'aquí a mig BILIÓ d'anys, podem respirar tranquils.

El judici final: el cristianisme diu que hi haurà un dia en el qual tindrà lloc l'enfrontament definitiu entre el cel i l'infern, entre el bé i el mal. El cas és que ja portem molt de temps esperant i ens comencem a impacientar, quan serà aquest dia? Doncs per lógica serà quan no hi càpiga més gent a l'infern! Tenint en compte que l'infern no pot estar a més de 2900 km de profunditat (per sota hi ha el nucli terestre), el ritme al qual mor la gent i que només una setena part de la població és pura de cor he calculat el temps que ens queda fins el dia del judici final: 220.000 anys.

Quan el sol s'acabi: com tots sabreu, la vida a la terra es pot desenvolupar gràcies a l'astre rei, quan l'energia i la llum d'aquest s'acabi també ho farà la vida a la terra (en realitat 8 minuts després). Segons els experts el sol es troba a la meitat de la seva vida, per tant, se'ns acabarà "el chollo" d'aquí uns 5.000 milions d'anys.

Segons els maies: el calendari maia acaba en el tretzé baktun (perìode de 144000 dies), que quan serà això? Doncs el 21 de desembre de 2012, els maies són els més pesimistes resepecte el futur de la humanitat, només ens dones un any i pico de vida.

Eso es todo amigos. Vosaltres trieu quin apocalipsi us creieu (si és que us creieu algún) fins una altra i recordeu...

Ficció-ciència

Quan alguna creació fictícia inclou alguna referència científica l'acostumem a tractar de ciència-ficció, així que he pensat que quan la ficció entra a la ciència real hauríem de parlar de ficció-ciència, i d'això precisament parlaré a aquesta entrada.

I és que, a vegades, tot i que les ciències puguin semblar disciplines d'allò més serioses sempre hi ha algun il·luminat que surt amb alguna frikada.

Pikachurina: és una proteïna de la part exterior de la retina que serveix com a fotoreceptor. Aquesta proteïna transmet informació visual dels ulls al cervell, és a dir, millora els reflexes. Va ser descoberta per un grup de científics d'Osaka i va ser batejada així en honor al pokémon "Pikachu". S'espera que el seu descobriment permeti avançar en la investigació de la "retinitis pigmentosa", una malaltia que causa ceguesa. Qui devia ser aquest científic? El professor Oak?

Sonic the hedgehog: aquesta proteïna té molta importància en el desenvolupament de qualsevol individu; dóna funció específica a les cèl·lules mare neuronals, està implicada en el creixement del cervell i de les dents, en el desenvolupament d'extremitats i té una importància capdal en la organogènesi (en la de ulls, cervell, pàncrees, intestins...). Queda demostrat que Sonic the hedgehog és una proteïna d'allò més necessària (tot i que jo sempre he preferit Super Mario Bros, jeje).Gen Pokémon: és un gen força important en la proliferació del càncer, el seu descobriment va ser publicat a la revista Nature, doncs és creu que podria ser clau en la prevenció i cura del càncer.

Enterprise: un transbordador espacial de la NASA, principalment va realitzar vols de prova. Va rebre aquest nom després d'una campanya realitzada per aficionats a Star trek.

I aquí acaba l'entrada d'avui, si últimament no he actualitzat el blog és perquè he començat la universitat i disposo de bastant menys temps, tot i això no m'oblido de recordar-vos velles obligacions...

45 aniversari d' Star trek

Doncs el tema d'avui no pot estar més clar, i és que un dia com avui ara fa 45 anys el gran geni Gene Roddenberry va veure com s'estrenava a la televisió la seva "opera prima" i al mateix temps "obra magna": Star trek: the original series.

He de confessar que Star trek és la meva sèrie de televisió preferida, per tant, aquesta entrada potser tindrà un toc emocional i tot, que per què m'agrada tant aquesta sèrie? Doncs la veritat és que Star trek és (en la meva opinió) al millor reconstrucció d'un univers futurista. Els fets es situen a l'any 2260 (aprox) en el nostre univers, en aquest futur la majoria de civilitzacions estan unides dins la UFP (United Federation of Planets), i dic la majoria perquè hi ha alguns àliens com ara l'imperi Klingon o l'imperi romulà que xalen per buscar brega.

Els protagonistes de la sèrie eren el capità Kirk, el comandant Spock i el Dr. McCoy, tot i que també eren personatges destacats l'enginyer Montgomery Scott, els timonells Sulu i Chekov i la tinent de comunicacions Uhura. I la seva missió era explorar (a bord de l'Enterprise) l'univers a la recerca de noves vides i civilitzacions.

A més de ser una sèrie força realista en el que es refereix a la organització dels règims planetaris també ha demostrat ser-ho de cara a la tecnologia, doncs molts dels invents que sortien a la sèrie han acabat esdevenint reals al llarg dels anys, a continuació en posaré uns exemples:

El telèfon mòbil: quan la tripulació baixava de la nau a inspeccionar un planeta per tal de comunicar-se amb la nau utilitzaven un intercomunicador semblant a un mòbil. Fins i tot Martin Cooper, empleat de Motorola i inventor del telèfon mòbil va acceptar que la inspiració del seu invent va emergir a arrel d'Star trek.

El PC (personal computer): tot i que els ordinadors de l'època eren autèntics "armatostes" a Star trek veiem computadores més semblants als que avui dia tenim a les nostres cases. Un dels primers ordinadors va ser anomenat Altair 8800 en honor a una galaxia que apareixia a Star trek.

L' iPad: sorprenent, oi? Però absolutament cert, el capità Kirk utilitza un dispositiu molt semblant a un iPad per fer algunes anotacions.

Molts altres invents van ser "profetitzats" per Star trek com ara: les memòries portàtils, comunicadors inalàmbrics, les portes corredisses, el GPS i el TAC (un mètode per analitzar l'interior del cos sense obrir-lo). A més, també va introduir conceptes pseudo-científics com ara la velocitat warp (basada en la curvatura de l'espai-temps) o la teletransportació.

Però Star trek no va ser només inspiradora per la ciència, també ha sigut a arrel de la seva creació que s'han filmat altres pel·lícules i sèries de temàtica "espacial", com ara Star Wars i moltes altres gravacions de ciència-ficció.

Bé, amb això m'acomiado per avui, us deixo amb el meu amic Spock, que crec que vol dir-vos quelcom...

Els invents d'en Doraemon

Doncs avui, a petició d'un amic, m'he decidit per intentar buscar el cantó científic als invents del nostre ídol d'infància, perquè la veritat és que tots (o quasi tots) vèiem religiosament cada matí alguns capítols de les aventures de gat còsmic i del seu "amic" Nobita.

El casquet volador: aquest aparell no té gaire a analitzar, però com és tan mític hauré de comentar alguna coseta. La veritat és que, a part de la potència del motor, sembla que no hi hagi res a dir, però hi ha una concepte de tipus físic que em va cridar l'atenció. Alguns sabreu que el que fa que una agulla es clavi no és la força, sinó la pressió i que la pressió és el resultat de dividir la força entre la superfície. Si el casquet volador aixeca a un noi d'uns 50 kilos la pressió que exercirà sobre el cap d'en Nobita serà d'uns 6370 Pascals i la força d'uns 490 Newtons, aplicada en un cap és suficient per trencar les vèrtebres del coll, causar embòlia cerebral, etc... és a dir, quan el casquet volador surti a la venta no us recomano comprar-lo.

La màquina del temps: aparentment, el fet que sempre surtin per un forat, fa pensar que el mètode que utilitzen a Doraemon per viatjar en el temps és del "forat de cuc". El forat de cuc es basa en una "drecera" entre dos punts de l'espai-temps quan aquest està notablement deformat. Si s'accelera una de les boques és possible viatjar en el temps gràcies a la "dil·latació temporal". Deixo una imatge perquè s'entengui millor.

La porta màgica: en aquest cas també podríem recórrer al forat de cuc per explicar el funcionament de l'aparell, només que ara les dues boques es mantindran estacionàries (quietes). També podria ser que la porta fos una mena de pantalla que crea un estat "d'entrellaçament quàntic" entre els seus dos cantons, tampoc puc assegurar res, no sóc expert en quàntica, per tant no estic molt segur d'aquesta última teoria.

I això és tot per avui, aquests són els aparells més emblemàtics de la sèrie, he fet el possible per disseccionar-los però es veu que no estic molt inspirat, tot i això us faré una última recomanació...

Ens perjudiquen els videojocs?

Segur que molts cops els vostres pares us han dit coses com ara "deixa la màquina que et quedaràs tonto", "se't posarà el cap quadrat" o coses semblants; doncs des d'aquest blog intentarem analitzar si això és cert.

I la gran veritat és que abusar dels videojocs pot portar a transtorn de dèficit d'atenció, epilèpsia o tics nerviosos; jo, per exemple, jo mateix vaig passar més de mig any parpellejant de manera incontrolada. Clar està que això no té per què passar, però no ens enganyem, som uns viciats. Tot i això el que menys agrada a pares i mestres és que "no estiguem per feina" i aquí ens hem de resignar i donar-los la raó: els videojocs ens treuen preciós temps d'estudi i fan que les nostres notes baixin.

Però això no vol dir que siguem més curts de gambals que la generació dels nostres pares, és més, ara veurem que més aviat és el contrari.

Alguns de vosaltres haureu vist en la vostra vida un "test d'intel·ligència", aquests tests mesuren la nostra capacitat intel·lectual per mitjà d'una escala de IQ (quocient intel·lectual). Doncs el cert és que en psicologia hi ha un fenòmen anomenat Efecte Flynn. I en què consisteix? Doncs aproximadament cada 10 anys la puntuació mitja als tests d'intel·ligència creix uns 3 punts, la qual cosa vol dir que... som més llestos que els nostres pares!!! Algunes de les causes d'aquest efecte són les millores en la nutrició, en el sistema educatiu, en la salut... però últimament no estan havent-hi gaires avenços d'aquest tipus i l' Efecte Flynn es continua donant, quin canvi ha patit la societat recentment? Doncs molts experts senyalen que una de les causes d'aquest increment de la intel·ligència han estat els videojocs.

I és que si ens hi parem a pensar el tema té molta lògica, en la majoria de videojocs l'usuari ha d'estar pendent de moltes coses a l'hora, ha de calcular el temps i l'espai per fer el millor moviment i ha de processar informació a molta velocitat, a més, també cal anticipació per avançar-se al rival; i ja no cal ni parlar de jocs com ara "El profesor Layton" o "Brain training". Si és que fins i tot s'aprenen idiomes! Encara més, també ens poden ajudar a formar-nos des del punt de vista personal, ja que molts cops fomenten la cooperació i predisposen a acceptar les noves tecnologies (i els canvis en general) com una cosa positiva.

Per exemple: jo considero que els jocs de Pokémon han tingut una influència bastant positiva en la meva vida, per començar tenien els textos en castellà i com a casa i a l'escola només parlava en català aquests jocs eren una font important de lèxic. És més, de no ser per aquest jocs potser no estaria cursant uns estudis científics, doncs en aquest joc s'exerciten bastant les matemàtiques. I és que als 8 anys podríem pensar: faig hiperrayo amb un pokémon de tipo normal, per tant la potència es multiplica per 1,5 així que faré... 225 de mal. Potser no ho havíeu pensat mai però jugant a Pokémon practicàvem la taula del 15 mentre que a l'escola només ens ensenyen fins la taula del 9.

Així que ja sabeu, a partir d'ara si els vostres pares us diuen que porteu massa estona jugant ja sabeu que els hi podeu respondre, ah, una última cosa...

Einstein i Newton en l'animació

Doncs el cas és que després de fer l'anàlisi físic d'Oliver y Benji vaig pensar: i si intento calcular alguns altres fenòmens físics en les sèries de dibuixos? Vaig donar-li voltes i al final vaig recordar un parell de moments que potser també us sonen a vosaltres.

Padre de familia, la massa de Peter Griffin: i és que hem d'acceptar que aquest senyor és l'obesitat en persona, el "gordo" per antonomassia, en definitiva, un americà de cap a peus. Oh, però és possible calcular la massa d'un dibuix animat? Quines referències tens? Doncs és més senzill del que sembla, per calcular-la vaig recórrer a aquest vídeo:

Només cal calcular la velocitat a la qual orbita la poma per aconseguir determinar el pes del nostre rabassut amic. El procediment és molt senzill, només cal pensar que la força gravitatòria que actúa sobre la poma serà igual a la força d'escapament d'aquesta; i el resultat demostra el que tots sabíem: que el americans estan "gordos", i és que Peter Griffin pesa unes 2200 tones!

Ja va sent hora d'intentar reduir el colesterol, no creus?

Per què a Bola de Drac estan tanta estona mirant-se: la solució a aquesta incògnita és una mica més complexa que l'anterior, ja que implica conèixer alguns fonaments de la Teoria de la Relativitat (per altra banda molt extesa). Segons aquesta teoria, la massa dels cossos deforma l'espai-temps i quan més gran és la massa, més gran és aquesta deformació. Per exemple: a "El planteta de los simios" una nau surt de la influència gravitatòria de la terra i vaga un temps per l'espai, quan torna a la terra, tot i que pels habitants de la nau no ha passat gaire temps, a la terra han passat molts anys, això és perquè dins d'una zona espacio-temporal sotmesa a més gravetat el temps passa més lent. Deixo un diubuix.

"Bueno, i què?" direu vosaltres. Un moment, que encara no he acabat, segurament coneixereu la fòrmula més famosa de la història de la física E=m·c^2, que, principalment, ens diu que la massa i l'energia de qualsevol cos són directament proporcionals. A partir d'aquí només cal fixar-se que alguns personatges de Dragon Ball tenen energia suficient com per destruir planetes sense despentinar-se (amb els pentinats que porten té mèrit), per conseqüència aquests lluitadors també han de tenir una massa apostoflant que deformarà l'espai temps d'allò més. Per tant, si des d'una zona allunyada de la influència gravitatòria de Goku & Co els mirem lluitar ens semblarà que s'estan mirant més temps del que realment ho estan fent, ja que el temps passarà més lent.

I fins aquí l'entrada d'avui, espero que us hagi semblat "chachi" i tota la pesca, per cert, abans de marxar no us oblideu d'una cosa...

Com matar el temps a l'ordinador

Tenint en compte el nom del blog era impensable que no hi hagués una entrada dedicada a buscar solucions per intentar suportar aquest gran avorriment que ens comporta estar davant de l'ordinador sense saber què fer, en ocasions tan gran que acabem llegint aquest blog.


Per intentar paliar aquest sopor intenaré donar una llista d'activitats variades que poden anar bé per matar el temps en algún d'aquests dies que no sabem què fer, també em permetré el luxe d'ordenar-les segons el nivell de frikisme que comporten.


Escoltar música: una activitat molt estesa, tot i que la meva recomanació és que sigui una activitat complementària. Nivell de frikisme entre 0-1 tot i que segons quins autors (véase Leonardo Dantés o Tito Mc) aquest nivell pot veure's notablement incrementat, fins i tot pot saltar a categories superiors.

Mirar vídeos: una altra pràctica bastant popular, la gran varietat de vídeos a youtube i altres webs pot donar entreteniment durant un bon grapat d'hores. El nivell de frikisme oscil·la entre 2 i 7 (aprox), un nivell bastant alt. També hi ha vídeos músicals com ara Narwhals o els citats anteriorment. Tot i això la majoria dels que la gent acostuma a mirar són de riure (com El asesino de la cuchara, annoying orange o alguns doblatges). A part dels anteriors també hi ha autèntics clàssics com ara Nintendo 64 kid, La caída de Edgar (i les seves versions 1, 2, 3, 4 i moltes més) o molts vídeos fets amb loquendo.

Webs alternatives: els fòrums d'internet són d'allò més variats i és fàcil trobar algun que tracti temes del teu interès, recomanat buscar-ne algun. També és possible tobar algun blog interessant, el problema és que per fer-se seguidor o comentar cal un compte a google, jo, per exemple segueixo un blog d'un ex-professor i un altre de bastant més... pintoresc.... Suposo que no cal que faci menció a webs més conegudes com ara Frikipedia o CC, però ja ho he fet.... Ah, sí, nivell de frikisme entre 4 i 8 (hi ha una web que es diu Frikipedia, què voleu?). També és entretinguda Peoresnada.

Jocs en flash: acostumen a ser cutres, per què negar-ho, però acceptem que això ens agrada. Els meus preferits són Age of war 1 i 2, Stick wars, alienocalypse, el mític Stan James i el més apostoflant de tots: les proves d'iniciació, un joc a què jugàvem jo i molts altres companys a les classes d'informàtica. Això sí, el nivell de frikisme d'aquests jocs pot ser perillós (de 6 a 9).

Jocs a temps real: poden convertir a qualsevol en un motivat, es recomana jugar-hi amb moderació. En la meva humil opinió els millors són Ogame i goalunited. Nivell de frikisme entre 7 i 9.

Administrar fòrums/blogs/webs: sí, encara que sembli difícil de creure hi ha gent sense vida social que es dedica a crear webs i similars, vaya primos, no? Un moment... oblideu això últim...

I això és tot per avui, com heu pogut comprovar l'entrada d'avui està menys currada però igualment us convido a provar alguns dels enllaços, com sempre si teniu temps i no us oblideu...

La física d'Oliver y Benji

Primer de tot benvinguts al meu nou (i primer) blog, segurament tindreu cert interès (tot i que no massa) a conèixer la temàtica d'aquesta bitàcora, cada quan s'actualitzarà, etc... Si ho descobriu aviseu-me, car (bona paraula), tal i com indica el seu nom aquest blog no ha estat creat amb altra intenció que omplir el meu temps lliure (i espero que el vostre) amb continguts variats.


Tot i això, aquesta és la meva primera entrada, així que em veig en l'obligació moral d'escriure una cosa mínimament interessant; si sou de ment ràpida ja n'haureu deduït la temàtica.


I és que Oliver y Benji, tot i ser una sèrie digna de lloança sempre ha estat causa de grans incògnites, com ara: quan mesura el camp? A quina velocitat poden xutar? I moltes coses més que ara seran revelades.

La primera d'aquestes grans preguntes es pot resoldre amb senzills càlculs de trigonometria. El radi de la terra (6375000 metres) més l'altura d'un jugador (175 cm aprox) multiplicat pel cosinus d'alfa és igual al radi de la terra; després multipliquem el radi de la terra més l'altura del futbolista pel sinus de l'angle que hem trobat abans i així trobem la distància fins a la línia de l'horitzó. Tenint en compte que comencen a veure la porteria en arribar a 3/4 de camp trobem que la llargada del camp equival a... 18900 metres! És a dir: gairebé 19 kilòmetres! Què devia passar si un jugador arribava tard i l'entrenador el castigava a donar 4 voltes al camp? Quan cobrava el bon home que tallava la gespa?

Però si indaguem més en aquests superlatius dibuixos ens assalta un altre dubte, a quina velocitat poden xutar aquests barbamecs de 14 anys? I és que cap al final de la sèrie, en l'últim partit entre Oliver Atom i el seu temible nèmesis, (és capaç de trencar una paret d'un xut) Mark Lenders, el nostre protagonista xuta des del seu propi camp, el seu rival li torna el dispar i per últim Mr.Atom li respon amb una nova canonada; aquest xut atravessa el camp en 3 segons i, fins i tot, li talla alguns cabells al porter del Toho (conegut per saltar de pal a pal de la porteria). Bé doncs en aquest cas el càlcul és bastant senzill, el que no es tant senzill és entendre quins cereals mengen aquest jugadors, doncs poden xutar a 22680 km/h!!! Uns 18 cops la velocitat del so! Per comparar amb futbolistes reals: 186 cops més ràpid que Roberto Carlos!




Però veient el rigorós entrenament al qual s'han sotmès aquests grans esportistes encara ens falta una dada força important: a quina velocitat corrien? Per tal de mesurar-ho només em va caler mirar un curt fragment de la sèrie: l'equip de l'Oliver (Newteam) saca de mig camp i se'n va en vertical cap a la porteria contrària (total, si fan un pase enrera potser triguen un capítol a arribar al mig camp de nou); en un minut podem veure com la porteria apareix rere la línia de l'horitzó. El càlcul torna a ser senzill: han recorregut 1/4 de camp en 60 segons, per tant els nostres atletes preferits poden desplaçar-se a 283, 5 km/h. Per fer-nos una idea, el récord mundial del 100 m llisos està en uns 9,78 segons (crec recordar) però qualsevol jugador que gosi trepitjar el mateix camp que Oliver Atom no hauria de baixar dels 1,3 segons.






Ei! Ara que ho recordo, no em puc oblidar de fer menció d'un dels grans moments de la sèrie, quan un futbolista (Mark Lenders, com us imaginàveu) s'endú per davant els jugadors de l'equip rival d'un "tiro del tigre". I és que si ens adonem que la variació d'energia cinètica de la pilota equival al treball realitzat pels jugadors que arrossega podrem calcular a quina distància es pot endur per davant un dispar d'aquestes característiques. Comptant que el coeficient de fregament de la gespa és (més o menys) 0,5 i que el pes d'un futbolista de la sèrie aparenta ser d'uns 80 kg calculem que... La pilota se'ls enduria per davant durant uns 2,178 kilòmetres i a una velocitat de 122 km/h. Quants calers es devien deixar els jugadors en medicaments pel mal de panxa?


Utilitzant les fòrmules de variació d'energia cinètica i potencial també he calculat que si l'Oliver xutés en un angle de 45 graus podria enviar la pilota a més de 4000 kilòmetres, és a dir, si xutés amb la meitat de la seva força enviaria la pilota de Barcelona a Lanzarote d'una patada!


Bueno, això és tot per avui, que és tard i vol ploure, si ho heu llegit tot segurament teniu massa temps lliure; i recordeu...